Interviews
Revista Musical Catalana (Miquel Gené, 2019)
7 Questions for... Marcel·lí Bayer (Dave Foxall, 2016)
El Periódico de Catalunya (Roger Roca, 2015)
La ruta del Jazz (Martí Farré, 2014)
JazzTK (Álex García, 2013)
Jazz, ese Ruido (Félix Amador, 2011)
Reviews
Ganz sanft hingegen gibt sich der Baritonsaxofonist Marcel·lí Bayer in „Gosurc“. Aufrüttelnde Perkusssion überlässt er dem Drummer und Sinuskurven dem E-Gitarristen. Zu diesen fügt Marcel·lí Bayer fragmentarische Interventionen bei, die wie Klippenstürze anmuten. Grunzen und Schnarren vereinen sich gegen helle Klangschwingungen. Tiefen des Gutturalen werden ausgelotet. Und schließlich steuert alles auf eine Eruption hin. Ferdinand Dupuis-Panther, "Jazzhalo" (7/2020)
From the very first listen, it was apparent to me that Balanyà and Bayer have developed an intuitive musical language indicative of their shared history. Also notably is how they approach collective improvisation. They aren’t the combative type trying to foil each other’s next move with confrontational gestures and counter-attacks. Rather, the visual reference of birds moving together in flight comes to mind; like a murmuration of starlings, piano and saxophone move in synchrony and often with large sweeping gestures of tone, direction, and emotion. Even as a hawk might scatter the flock of starlings, causing moments of disarray, the group inevitably comes together and reforms its coherence. (...) Bayer, on the other hand, approaches the baritone with a touch of delicacy and measured intensity; for this reason, the moments when he really cuts loose carry heft. Taylor McDowell, "FreeJazzBlog" (4/2020)
Con el saxo soprano de Marcel·lí en primera línea y el piano de Toni actuando como un colchón de acompañamiento que, no obstante, también tiene sus momentos de lucimiento, en este trabajo esta pareja arriesga lo suyo y sale ganando en una carrera contra ellos mismos, porque los límites que se han marcado son muy ambiciosos. No es una música fácil, ni mucho menos, pero quien se acerque a ella, a su magia, puede acabar sintiéndose embriagado o hipnotizado. Ferran Riera, "Diariofolk" (4/2020)
Marcel·lí Bayer es uno de nuestros aventureros favoritos. Investigador constante, armado solo con sus saxos, lleva recorridas odiseas tan interesantes como 1680 (Discordian Records, 2014) o el inesperado Niketchrin (Creative Sources, 2017). Es uno de esos pioneros que sacuden cada semana 23 Robadors en una búsqueda constante y no siempre fructífera de ese eterno mito que es el futuro del jazz. (...) Ritmo versus minimalismo, el lenguaje armónico del piano contra el del saxofón rebelde. Los dos improvisadores por naturaleza. La emoción está servida. Félix Amador, “Jazz, ese ruido” (3/2019)
It was in an 11th Century church in Avinyó, Spain that saxophonist Marcel-li Bayer recorded his solo work, 1680. It is a quiet affair, reflecting the solemn environment in which the music was created. Many tracks sing out the briefest melodic gem, just a concept, an idea of something that could blossom into something more… and then it is gone and the next has begun. It is a beguiling plume of ideas. (...) An absolutely sublime recording. Dave Sumner, "Bird is the worm" (1/2015)
Taken as a whole, the performance was a highly emotive suite of loss, happiness, elegy, mourning, celebration, and – just occasionally – sheer frustration, even anger. (If you need a touchstone, think Jimmy Giuffre around his “Free Fall” period – not the same, but certainly related.)Seen live, the addition of some atmospheric lighting (i.e. darker than usual in Robadors 23) and the on-screen visuals from Garzón added to the ambience and dramatic mood.Suffice to say, I was impressed enough to buy the CD afterwards and the recorded version fully captures the live experience. It’s a late but definite entry to my Best of 2014 list. Dave Foxall, "A Jazz Noise" (12/2014)
Todo mi respeto y admiración por llevar a cabo un proyecto tan diferente, tan real, tan arriesgado en estos tiempos de menosprecio musical. 1680 es una grabación que rebosa autenticidad. Uno de los discos del año sin ninguna duda. Jesús Mateu Roselló, "Tomajazz" (30/12/2014)
Avec un constat vite établi: à l’alto Bayer se révèle un disciple appliqué de Lee Konitz, une filiation plutôt rare chez les sax de cette génération. Sonorité pleine de moelleux, phrases enchaînées avec beaucoup de liant, discours volubile mais empreint de notes claires et distinctes. Robert Latxague, “Jazzman Jazz Magazine“ (19/02/2013)
L’altra perla amagada de la nit -perquè coincidia amb The Cure-, era l’homenatge a Big Star que van fer a l’auditori membres dels Posies, Yo La Tengo i Teenage Fanclub. Els acompanyava una petita orquestra de músics catalans entre els quals va destacar el saxofonista Marcel·lí Bayer, que va protagonitzar alguns solos. Borja Duñó, M83 La disco a l’aire lliure del Primavera Sound, "ARA" (03/06/2012)
Permeteu-me que em posi líric. Hi ha vegades que la música, o qualsevol altre cosa, et colpeix d’una manera que no pots explicar. Arriba al fons d’algun lloc que ni tu coneixes, o que potser només pots intuir, i en torna amb un aroma de descoberta transcendental. Miquel Gené González, De pares a fills, “La Porta Clàssica 3.0” (03/03/2012)
Però han estat les dues sessions en què ha ofert la seva proposta en formació de nonet que han donat bona fe del potencial i la sana ambició sonora que hi ha al darrere la bufera de Bayer. Pere Pons, Entusiasme, ”Avui”/”El Punt” (25/06/2011)
I posats a sortir a mar oberta, disposat a la captura del llobarro més formós, el saxofonista Marcel·lí Bayer ha coronat el seu projecte de graduació a l’Escola Superior de Música de Catalunya –Esmuc– amb un enregistrament per a nonet amb la col·laboració d’un pescador de volada com és l’altista octogenari Lee Konitz. La gravació l’ha convertida en disc el segell lleidatà Quadrant Records, i seria fantàstic que els festivals de la propera tardor (Lleida, Barcelona) llancessin l’ham i ens el servissin fresc i radiant en les seves programacions. Pere Pons, El Vell i el Jazz, “Enderrock” (23/06/2011)
De debò, no entenc com no hi ha, i perdonin, hòsties a la porta de la sala per anar a veure Marcel·lí Bayer i els 8 músics sensacionals que l’acompanyen. Deu euros, per Déu, jazz del màxim nivell i la possibilitat d’escoltar-lo tot gaudint d’una copa de vi servida, atenció, pel propi Tosar. Ivan Rosquellas, “El singular digital” (21/06/2011)
Revista Musical Catalana (Miquel Gené, 2019)
7 Questions for... Marcel·lí Bayer (Dave Foxall, 2016)
El Periódico de Catalunya (Roger Roca, 2015)
La ruta del Jazz (Martí Farré, 2014)
JazzTK (Álex García, 2013)
Jazz, ese Ruido (Félix Amador, 2011)
Reviews
Ganz sanft hingegen gibt sich der Baritonsaxofonist Marcel·lí Bayer in „Gosurc“. Aufrüttelnde Perkusssion überlässt er dem Drummer und Sinuskurven dem E-Gitarristen. Zu diesen fügt Marcel·lí Bayer fragmentarische Interventionen bei, die wie Klippenstürze anmuten. Grunzen und Schnarren vereinen sich gegen helle Klangschwingungen. Tiefen des Gutturalen werden ausgelotet. Und schließlich steuert alles auf eine Eruption hin. Ferdinand Dupuis-Panther, "Jazzhalo" (7/2020)
From the very first listen, it was apparent to me that Balanyà and Bayer have developed an intuitive musical language indicative of their shared history. Also notably is how they approach collective improvisation. They aren’t the combative type trying to foil each other’s next move with confrontational gestures and counter-attacks. Rather, the visual reference of birds moving together in flight comes to mind; like a murmuration of starlings, piano and saxophone move in synchrony and often with large sweeping gestures of tone, direction, and emotion. Even as a hawk might scatter the flock of starlings, causing moments of disarray, the group inevitably comes together and reforms its coherence. (...) Bayer, on the other hand, approaches the baritone with a touch of delicacy and measured intensity; for this reason, the moments when he really cuts loose carry heft. Taylor McDowell, "FreeJazzBlog" (4/2020)
Con el saxo soprano de Marcel·lí en primera línea y el piano de Toni actuando como un colchón de acompañamiento que, no obstante, también tiene sus momentos de lucimiento, en este trabajo esta pareja arriesga lo suyo y sale ganando en una carrera contra ellos mismos, porque los límites que se han marcado son muy ambiciosos. No es una música fácil, ni mucho menos, pero quien se acerque a ella, a su magia, puede acabar sintiéndose embriagado o hipnotizado. Ferran Riera, "Diariofolk" (4/2020)
Marcel·lí Bayer es uno de nuestros aventureros favoritos. Investigador constante, armado solo con sus saxos, lleva recorridas odiseas tan interesantes como 1680 (Discordian Records, 2014) o el inesperado Niketchrin (Creative Sources, 2017). Es uno de esos pioneros que sacuden cada semana 23 Robadors en una búsqueda constante y no siempre fructífera de ese eterno mito que es el futuro del jazz. (...) Ritmo versus minimalismo, el lenguaje armónico del piano contra el del saxofón rebelde. Los dos improvisadores por naturaleza. La emoción está servida. Félix Amador, “Jazz, ese ruido” (3/2019)
It was in an 11th Century church in Avinyó, Spain that saxophonist Marcel-li Bayer recorded his solo work, 1680. It is a quiet affair, reflecting the solemn environment in which the music was created. Many tracks sing out the briefest melodic gem, just a concept, an idea of something that could blossom into something more… and then it is gone and the next has begun. It is a beguiling plume of ideas. (...) An absolutely sublime recording. Dave Sumner, "Bird is the worm" (1/2015)
Taken as a whole, the performance was a highly emotive suite of loss, happiness, elegy, mourning, celebration, and – just occasionally – sheer frustration, even anger. (If you need a touchstone, think Jimmy Giuffre around his “Free Fall” period – not the same, but certainly related.)Seen live, the addition of some atmospheric lighting (i.e. darker than usual in Robadors 23) and the on-screen visuals from Garzón added to the ambience and dramatic mood.Suffice to say, I was impressed enough to buy the CD afterwards and the recorded version fully captures the live experience. It’s a late but definite entry to my Best of 2014 list. Dave Foxall, "A Jazz Noise" (12/2014)
Todo mi respeto y admiración por llevar a cabo un proyecto tan diferente, tan real, tan arriesgado en estos tiempos de menosprecio musical. 1680 es una grabación que rebosa autenticidad. Uno de los discos del año sin ninguna duda. Jesús Mateu Roselló, "Tomajazz" (30/12/2014)
Avec un constat vite établi: à l’alto Bayer se révèle un disciple appliqué de Lee Konitz, une filiation plutôt rare chez les sax de cette génération. Sonorité pleine de moelleux, phrases enchaînées avec beaucoup de liant, discours volubile mais empreint de notes claires et distinctes. Robert Latxague, “Jazzman Jazz Magazine“ (19/02/2013)
L’altra perla amagada de la nit -perquè coincidia amb The Cure-, era l’homenatge a Big Star que van fer a l’auditori membres dels Posies, Yo La Tengo i Teenage Fanclub. Els acompanyava una petita orquestra de músics catalans entre els quals va destacar el saxofonista Marcel·lí Bayer, que va protagonitzar alguns solos. Borja Duñó, M83 La disco a l’aire lliure del Primavera Sound, "ARA" (03/06/2012)
Permeteu-me que em posi líric. Hi ha vegades que la música, o qualsevol altre cosa, et colpeix d’una manera que no pots explicar. Arriba al fons d’algun lloc que ni tu coneixes, o que potser només pots intuir, i en torna amb un aroma de descoberta transcendental. Miquel Gené González, De pares a fills, “La Porta Clàssica 3.0” (03/03/2012)
Però han estat les dues sessions en què ha ofert la seva proposta en formació de nonet que han donat bona fe del potencial i la sana ambició sonora que hi ha al darrere la bufera de Bayer. Pere Pons, Entusiasme, ”Avui”/”El Punt” (25/06/2011)
I posats a sortir a mar oberta, disposat a la captura del llobarro més formós, el saxofonista Marcel·lí Bayer ha coronat el seu projecte de graduació a l’Escola Superior de Música de Catalunya –Esmuc– amb un enregistrament per a nonet amb la col·laboració d’un pescador de volada com és l’altista octogenari Lee Konitz. La gravació l’ha convertida en disc el segell lleidatà Quadrant Records, i seria fantàstic que els festivals de la propera tardor (Lleida, Barcelona) llancessin l’ham i ens el servissin fresc i radiant en les seves programacions. Pere Pons, El Vell i el Jazz, “Enderrock” (23/06/2011)
De debò, no entenc com no hi ha, i perdonin, hòsties a la porta de la sala per anar a veure Marcel·lí Bayer i els 8 músics sensacionals que l’acompanyen. Deu euros, per Déu, jazz del màxim nivell i la possibilitat d’escoltar-lo tot gaudint d’una copa de vi servida, atenció, pel propi Tosar. Ivan Rosquellas, “El singular digital” (21/06/2011)
© Pedro Strukelj
Press